jueves, 1 de diciembre de 2011

"Tecueme"

M’agrada estimar, possiblement eixe és un dels meus defectes, ho done tot a canvi de res, però no em molesta. Alguna volta has escoltat aquella frase que diu… “Potser esperem massa d’altres persones perquè nosaltres estaríem disposats a fer molt més per ells”? Doncs sí, jo crec que és cert.

Però bé, no vaig a debatre sobre si estime més del que m’estimen o si és a l’inrevés, vaig a visionar la societat actual. No m’agrada que la moda d’avui dia d’acabar els missatges amb el famós “tecueme”, perquè per a mi allò del “tecueme” és molt seriós. No sé què ha passat però pareix que més d’un s’ha oblidat d’allò que ens ensenyaven quan érem menuts… per a mi amb una abraçada de deu segons, amb un petó d’eixos que et fa mal la mandíbula després o només amb una mirada es deien tantes coses… Ara no, ara si fas alguna d’aquestes coses potser fins i tot et miren de manera estranya o pensen que tens alguna pretenció. Doncs no senyors, no m’agrada aquesta societat virtual/materialista que estem creant entre tots, m’agrada el tu a tu, les mirades, els besos, les abraçades… i no m’agrada posar un “tecueme” al final d’un missatge, m’agrada SENTIR eixe “tecueme” quan et tinc amb mi.

També és cert que tot té una part positiva, per a mi, la d’aquesta història és senzilla, aprens a valorar els detalls més ínfims, les carícies, les paraules… i saps qui són realment les persones que has d’estimar, per això jo no et posaré “tecueme” al final d’un missatge, però et faré veure que per a mi ets important, et parlaré amb la mirada, t’ompliré d’abraços i besos, et farà mal el cos de tant de riure, i a voltes et ferirà la meva sinceritat, però estimar implica transparència, per això si en algun moment t’has sentit especial al meu costat no dubtes que realment t’estime, i no et consideres privilegiat, simplement sàpigues que si necessites qualsevol cosa tens amb qui comptar. I recorda, que als qui realment estime es poden contar amb els dits d’una mà.

miércoles, 2 de noviembre de 2011

Mira...

Si obrires el calaix de la meva tauleta de nit series conscient de totes aquelles paraules que guarde per por a no saber quina serà la teva reacció. Si obrires una carpeta del portàtil que té el teu nom entendries moltes frases d'aquelles que em sents pronunciar i no saps què volen dir, i veuries quines són les imatges que mire una volta i una altra quan els pensaments em desvetllen. Si obrires la guantera del meu cotxe trobaries la banda sonora de la meva vida, eixes cançons que tot i que no t'has parat mai a escoltar-les parlen de tu, i em fan sentir-te a prop o lluny... però sentir-te. Si obrires el meu coixí veuries que hi ha un munt de llàgrimes allí guardades, que cada nit passe hores pensant en què fer i com fer-ho, que vull ser feliç encara que em coste. Si per un moment et dedicares a saber què pense entendries tot allò que a voltes pareix que no entengues... i sabràs que tot i que no ho semble, tinc sentiments, m'atabale amb un got d'aigua... sóc fràgil... és fàcil, sóc jo. I, si alguna volta lligues aquestes línies i no saps què és exactament el que he volgut dir... creu-me, hi ha moments que ni jo ho sé, però si mires el que hi ha més enllà de l'escriptura de segur que ho veus.

sábado, 10 de septiembre de 2011

Somriures... :)

Molt de temps sense escriure,
moltes coses sense dir...

A mesura que passen els dies et vas adonant
que la vida està plena de detalls
i moltes voltes no sabem valorar-los.

Hi ha moments en que un somriure,
no és més que un gest sense qualificar,
hi ha moments en que un somriure
és tot allò que necessites per tirar endavant.

Al llarg de la vida ens creuem amb molts somriures,
persones que venen i que van,
però només els somriures sincers, eixos que et poden reconfortar,
són els que es queden amb tu per sempre.

Gràcies per saber quan necessite que em mires,
gràcies per saber quan m'has d'agafar la mà,
gràcies per saber quan em cal una abraçada,
gràcies per saber que necessite eixe somriure reconmfortant.

Només eixes persones que t'estimen de veritat,
són els que t'obrin els braços i no et deixen escapar.

Perquè a voltes la vida no és un camí planer,
però si no lluites no sabràs què hauria passat.

Mai ningú va dir que la vida seria fàcil,
només han dit que valia la pena.

No deixes mai de somriure,
perquè de segur que cada volta que ho fas,
m'estàs fent sentir especial... :D

Marina Agut.

jueves, 3 de marzo de 2011

Gràcies per eixos detalls...

Hi ha dies que sense saber massa bé el motiu són diferents,

no saps si és alegria, tristesa, o més bé una mescla d'ambdues...


D'una banda et sents tan bé que no pots deixar de somriure,

i d'altra et planteges tantes coses que per moments el difuminen.


Però em quede amb la part positiva d'aquests dies,

amb totes les vivències noves que em fan créixer com a persona,

i amb tots els moments que em fan replantejar-me el camí.


Sí, sempre diuen que cal traure suc dels moments dolents,

i això és el que faig, perquè la vida està plena de grans moments,

i només els apreciem quan ens parem a pensar en què ens ha passat.


Per això, no som capaços d'apreciar els detalls del dia a dia,

i moltes voltes no valorem a les persones que tenim al nostre voltant,

avui pense en ells, tots i cadascun formen part de mi,

i no em fan sentir ni millor ni pitjor, simplement especial.


Ells i els seus detalls, són els que m'ajuden en aquests dies amb sentiments creuats

a treure la part positiva, a continuar amb un gran somriure i a sentir-me genial!


Gràcies.

viernes, 31 de diciembre de 2010

Decisions

Hi ha un dia en que decideixes
enfrontar-te a les teues pors;
surts de casa amb una cosa clara,
ser feliç és l'única meta que et mou.

Emprens el viatge cap a un lloc
on no coneixes gairebé ningú,
creus que tot serà difícil
i no saps massa bé si t'adaptaràs,
però la meta es manté ferma: ser feliç.

Només posar un peu en "la nova terra"
i sense saber massa bé el perquè,
tens una estranya sensació,
alguna cosa se't mou al teu interior
i et fa veure que tot eixirà bé.

No saps si creure-ho, però hi confies.

Mires al davant, i veus
un somriure conegut
que t'espera amb els braços oberts.

Rises, mirades, ... i unes poques paraules
et fan sentir de nou l'estranya sensació.

Després d'una nit en la que el cap
ha pegat moltes voltes et disposes
a començar amb la formació.

Apunts, més apunts, confiança, respecte,
admiració i molt d'aprenentatge.

Et nodreixes tot el que pots
amb les experiències que t'expliquen,
i apareixen nous dubtes,
noves preferències i remarques les teues metes.

S'amaga el sol i comença la nit,
de nou les paraules et tranquilitzen
i sents l'estranya sensació.

La nit és menys complicada que l'anterior,
amb ganes de més,
vols que arribe el nou dia
i sentir-te bé!

Passen les hores tan ràpid
que no tens temps d'adonar-te'n d'allò que
està ocorrent, i se't formula un dubte...
¿objectiu aconseguit?

Potser respondre la pregunta et costa,
i en eixe moment et pares a pensar en allò
que has viscut per veure si has assolit la teua meta.

Llavors, penses...

Has estat útil, estimada i admirada,
has après, has sentit, has rigut, i has plorat,
però tots aquests sentiments
amb un gran embolcall d'alegria i positivisme,
es més, penses en tornar... en repetir l'experiència,
i... millorar-la si escau!

De nou, et surt la pregunta, he sigut feliç?
Si, molt, i a més, pots estar orgullosa d'una cosa,
a les classes, als carrers, a les rises, als plors,
a les mirades, a les converses, als somnis, als dubtes...
sempre has sigut TU mateixa.

Marina*


lunes, 22 de noviembre de 2010

Difícil...

Difícil és saber que penses,

difícil és saber que sents,

difícil és dir-te què pense,

difícil és dir-te què sent.

Cadascú és com és, i no pretenc canviar-ho, però només amb un poc d'empatia... si per un moment et posares a la meua pell, al meu cap, i al meu cor, sabries com em sent a cada moment. Què signifiquen les teues paraules per a mi, què em fan pensar les teues mirades, com em fan sentir els teus somriures i que pense quan t'enfades...

Però això no és fàcil, a voltes tots som egoistes i només pensem en ú mateix... I si jo hem faig egoista? I si pense en mi per un moment? I si et faig veure com em sent? Potser així tot seria diferent, ni millor ni pitjor, però ho sabries...


*Marina*

miércoles, 6 de octubre de 2010

Només són records...

Hi ha dies, com el d'avui que la nostàlgia m'envaeix, i pensar que només són records...

Com poden haver cultures tan diferents? És una altra manera de viure la vida, especial, diferent i jo diria que única. Ho donen tot a canvi de res, només amb un somriure ja els fas feliços... la dolçor en que et miren, la tendresa de les seues paraules... són tan especials.. i pensar que només són records...

Tenia por de que arribara el dia, no sabia què em trobaria allà, a la terra de les flors blanques... i només posar un peu en aquell lloc, vaig saber que des d'eixe moment el temps corria en la meua contra, només tenia 15 dies per a gaudir-los i vaig intentar aprofitar-los..., el moment d'acomiadar-nos va ser molt dur, ens havien transmès tant en tan poc de temps...

Ja fa dos anys que vam emprendre aquell viatge que a mi personalment, i em consta que a algú més, ens va canviar la vida. Somnie en tornar a aquelles terres i que em contagien de nou amb la seua màgia... et fan un embolcall que et submergeix totalment en la seua manera de viure, sense horaris, sense penes, sense discussions... donen gràcies cada dia per viure i tenir al seu voltant a les persones que estimen... són tan especials.

Tornaré, i reviure allò que un dia em va canviar la vida i em va fer veure que el prioritari a la vida no és tenir tot el que vols, sinó estar rodejada de les persones que vols.

Però de moment... només són records.

Marina.